Entrevista al Sr. Tazawa Ko, traductor del «Tirant lo Blanc» al japonès

Avui encetem un nou apartat d’aquesta bitàcora, el de les entrevistes. És una secció nova que començo amb moltes ganes i amb molta il·lusió. Ja fa temps que segueixo la figura del Sr. Tazawa Ko, potser des del 2012 o 2013 quan estudiava el grau d’Estudis d’Àsia Oriental i vaig tenir l’oportunitat d’anar a Casa Àsia per assistir a una conferència que el Sr. Tazawa feia sobre el Tirant lo Blanc.

Va ser una anècdota molt positiva, encara que per mi em va sobresaltar una miqueta, ja que vaig ser l’únic alumne que hi va anar. Així que em vaig veure allà, tot sol, amb uns quants professors del grau i amb la sensació de sentir-me perdut allà. Ara, sis anys després i gràcies a la bona gent de l’editorial Lapislàtzuli he tingut l’oportunitat d’entrevistar-lo i de conèixer una mica millor la figura del Sr. Tazawa Ko.

Crec que aquesta entrevista pot ser molt profitosa per entendre la nostra cultura amb una visió aliena i de com una persona pot integrar-se en la nostra cultura i la nostra societat. A més, ens dóna l’ocasió de poder entendre millor les dificultats per aprendre no només català sinó també el japonès i com el coneixement d’una nova cultura ens ajuda a entendre a nosaltres mateixos.

Biografia

El Sr. Tazawa Ko (田澤 耕) va néixer a Yokohama l’any 1953 i va aterrar a Barcelona als últims anys de la dècada dels setanta. Per tant, va ser testimoni viu del moviment social i polític que demanava un nou Estatut i com el català tornava a l’espai públic amb els canvis del nomenclàtor dels carrers de Barcelona.

Havia vingut a Barcelona a aprendre castellà, ja que la seva empresa, un banc japonès, volia obrir una sucursal a Barcelona i necessitava que alguns dels seus treballadors conegués la llengua. Però, la sorpresa va ser que es va trobar en una ciutat que parlava una altra llengua, la catalana.

Quan va arribar el moment d’especialitzar-se a la universitat va recordar les imatges que va veure de la manifestació per l’Estatut i llavors va comprendre que volia aprendre aquesta llengua així que primer va llicenciar-se en estudis hispànics per la Universitat d’Osaka (1986) i tres anys després en filologia catalana a la Universitat de Barcelona fins que va doctorar-se en estudis interculturals a la Universitat Hosei a Tòquio.

Ell no es considera traductor però n’ha fet moltes de traduccions tant del japonès al català com a la inversa sent la seva última traducció La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

Entrevista al Sr. Tazawa Ko

Entrevistar al Sr. Tazawa Ko va ser tot un plaer, ja que no va sernomés parlar de literatura, va ser parlar de lingüística, de les diferències culturals i de veure com hem evolucionat com a societat i com a cultura. Va ser també entendre la nostra llengua, la nostra manera d’expressar-nos id’entendre el món que ens rodeja amb la tranquil·litat i amb el somriure sempre a la boca. Tampoc hem d’oblidar que és un testimoni vivent del nostre passat més proper amb els seus ulls d’un japonès acabat d’arribar a Barcelona. Com a estranger a la Barcelona dels anys setanta va veure com la societat es movia i lluitava per aconseguir un futur millor. Va ser l’espectador aliè de la nostra història social i de la qual va voler formar-ne part fins a l’actualitat.
Aquesta entrevista es va realitzar a la Llibreria Altaïr de Barcelona el passat 5 de setembre del 2019 abans de la presentació dels dos llibres acabats de publicar de la col·lecció «Literatura japonesa» de l’Editorial Lapislàtzuli. Així que, només cal donar les gràcies als membres d’aquesta editorial i a la Llibreria Altaïr per haver-me donat l’oportunitat de poder fer aquesta entrevista. I com no, també haig de donar les gràcies al Sr. Tazawa Ko pel seu temps i la seva paciència durant aquesta entrevista.

LITERATURA JAPONESA EN CATALÀ (LJC): Sé que li han preguntat moltes vegades sobre com va començar el seu interès per la llengua i la cultura catalanes. Sobre aquesta qüestió ja li van preguntar al programa de TV3 “Katalonski”. De totes maneres, ens agradaria saber quan va començar a estudiar en primer lloc castellà i després el català. Així que quin va ser el seu interès?

TAZAWA KO (TK): Sí… sí… Jo treballava abans en un banc japonès que volia obrir una sucursal a Barcelona abans de l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea.

LJC: Sí, va ser el 1986.

TK: (Al Japó) hi havia un boom d’enviar gent a Espanya i em van enviar a Barcelona perquè aprengués el castellà. Però, evidentment Barcelona no va ser el lloc més apropiat per aprendre el castellà. Era justament el moment del referèndum de l’Estatut de Catalunya (1978). Vaig veure que aprenent el castellà al carrer, ja que mai havia estudiat castellà. A mesura que anava avançant en el castellà em vaig adonar que la gent parlava una altra llengua i també es canviava els noms dels carrers del castellà al català. Era tot molt impactant.

Després de treballar un temps a Madrid vaig tornar al Japó i vaig descobrir que la meva vocació no era realment la banca sinó que era la lingüística. Quan vaig pensar quina seria la meva especialitat em va venir al cap aquella escena de Barcelona i, és clar, el tema seria la sociolingüística i el conflicte lingüístic. Així que va començar per pura casualitat el meu interès per la llengua i la cultura catalanes.

LJC: Parlant des d’un punt de vista lingüístic i potser filològic i tenint en compte les diferències entre el japonès i una llengua romànica, és complicat per a un nadiu japonès aprendre castellà o català?

TK: És clar, Sí. Tu ho saps molt bé perquè estudies japonès i saps com és de complicat.

LJC: El japonès enganya una miqueta. La gramàtica potser és molt fàcil però, després la pragmàtica és ja més complicada.

TK: És que hi ha molts registres, un registre per dones, un registre per nens, per adults, per a una situació especial. Sí, la gramàtica no és complicada. En canvi, en sentit contrari, a la gramàtica catalana, i castellana també, trobem moltes regles. Però, si respectes aquestes regles, la pràctica és relativament fàcil. Això és la resposta. (riu).

LJC: (riu).

TK: No és fàcil. Però, és una altra mena de dificultat, aprendre el japonès.

LJC: Si ja parlem de l’aprenentatge del llatí, per a un japonès ha de ser molt més complicat.

TK: Sí, potser l’escriptura és una mica…

LJC: Sí, ho deia com que el japonès és una llengua que no és flexible i en canvi el llatí ho declinen tot… deu ser bastant xocant…

TK: S’ha de canviar el xip lingüístic, diguem-ne. Hem de pensar que a nivell de pensament i de filosofia no és la mateixa gramàtica, és diferent. Aleshores, si aconsegueixes canviar el xip, podràs aprendre, si no, malament.

LJC: Llavors és important canviar el xip.

TK: Sí.

LJC: Ara canviem de tema, quina visió es té al Japó de la literatura castellana i catalana?

TK: Bé, no podem parlar conjuntament de totes dues literatures, ja que hi ha molts traductors de literatura castellana, en canvi, de la literatura catalana pràcticament soc l’únic o potser hi ha alguns més. Però, és molt diferent.

LJC: Fa poc s’ha publicat l’edició japonesa de La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.

TK: Sí, molt poc, eh, fa poques setmanes, el vint d’agost i és la meva traducció.

LJC: No ho sabia pas això! (riu).

TK: (riu).

LJC: D’acord! (riu).

TK: O sigui, no, no em defineixo com a traductor. Però, com que no hi ha més i com que penso que és molt important traduir les obres principals de la literatura catalana, em veig obligat a fer-ho. A més el Tirant lo Blanc, La pell freda, Camí de Sirga, La Plaça del Diamant… em queda per traduir Incerta Glòria, per exemple… i potser les obres de Jaume Cabré. Seran interessants per fer.

LJC: Ara parlem ja del tema de la traducció al japonès del Tirant lo Blanc. Podríem enfocar la seva traducció des d’un punt de vista històric, ¿no? Al segle XI a dures penes apareixien les primeres paraules escrites en llengües romàniques, al Japó hi havia dones que escrivien grans obres com Murasaki Shikibu.

TZ: Sí, a voltants del segle XI ja existien novel·les d’amor, cortesanes, sí.

LJC: Un clar exemple seria el Genji Monogatari.

TZ: Sí, el Genji Monogatari .

LJC: La temàtica ens pot recordar una mica, és una opinió personal, al Tirant lo Blanc, amb el tema de l’amor.

TZ: Sí, però és molt diferent, eh! Perquè no hi ha un equivalent al Tirant lo Blanc a la literatura japonesa o és una crònica de guerra o una novel·la d’amor cortesana. El “Tirant” no és ni una crònica ni una història d’amor cortesana només.

LJC: Potser si un lector japonès llegeix la seva traducció a la seva llengua, li pot recordar una mica al Genji Monogatari.

TZ: Bé, una part sí però, més aviat, no sé si coneixes el Heike Monogatari. És una obra posterior al Genji Monogatari. És de guerres.

LJC: Sí.

TZ: Potser el Tirant lo Blanc s’assembla més al Heike Monogatari. Però tampoc és el mateix. Eh?

LJC: També sobre el tema de la traducció del Tirant lo Blanc al japonès, va ser un procés molt complicat?

TK: La veritat és que havia estat més complicada la traducció de la “Història de Genji” al català perquè el català no ha canviat tant com el japonès. El japonès de la Història de Genji és com una llengua estrangera per a nosaltres. N’hem d’estudiar la gramàtica, el vocabulari. En canvi, el Tirant lo Blanc sí que hi ha parts difícils de comprendre però, he sentit que els adolescents estudien i llegeixen el Tirant lo Blanc a l’institut, no?

LJC: Sí, és un llibre que s’estudia a literatura catalana.

TK: Així que la llengua catalana no ha canviat tant en aquests cinc-cents anys (riu) com el japonès.

LJC: Quina edició va agafar per fer la traducció japonesa? La de Martin de Riquer?

TK: Primer, la de Martí de Riquer i després va sortir la de la Universitat de València molt més completa i en castellà. Aquesta última edició va ser molt útil. (En el moment de l’entrevista el Sr. Tazawa Ko no es recordava de l’autor d’aquesta edició. El més segur és que es referia a l’edició publicada en valencià i castellà per Tirant Edicions. L’autor d’aquesta edició fou Albert Hauf, filòleg, crític i historiador de la literatura).

LJC: Va trigar uns deu anys a fer-la.

TK: Sí, bé, també fent altres coses.

LJC: Ara parlarem sobre la col·lecció de Lapislàtzuli Editorial. Si no m’equivoco, la col·lecció serà d’uns deu números, no?

TK: Sí, en falten tres.

LJC: Al final superarà els deu volums?

TK: Arribarà fins als deu. No hi haurà més. Aquesta és la nostra idea actual.

LJC: He pogut comprovar que hi ha una altra edició catalana de la Història de Shunkin. És prou gran el mercat en llengua catalana perquè surtin dues edicions d’un mateix títol?

TK: Si sabia que hi havia una altra traducció. Però, com que Tanizaki m’agrada molt volia traduir-la jo mateix. Em feia molta il·lusió i l’important és que just quan vam traduir i publicar aquest llibre el dret d’autor de Tanizaki va caducar (riu).

LJC: (riu).

TK: Això era molt important (riu).

LJC: Sí, i tant! Crec que són vuitanta o vuitanta-cinc anys.

TK: Al Japó són cinquanta anys.

LJC: Bé, després també va traduir La remor de les onades de Mishima Yukio al català.

TK: Sí.

LJC: Com va ser traduir Mishima?

TK: Això va ser un plantejament de l’editorial Ara Llibres, no? Bé, això, el vaig traduir i després va venir El temple del pavelló daurat.

LJC: La seva traducció va ser molt complicada?

TK: Mm… sempre és complicada la traducció de la literatura japonesa perquè el procés, com saps tu, com que són dues llengües molt diferents, el procés consisteix en, primer, descompondre l’original i compondre de nou, com si fos una recreació de la traducció.

LJC: Sí, sí!

TK: Aleshores (la traducció) és molt complicada.

LJC: I pel tipus de vocabulari…?

TK: Evidentment, a vegades no m’agrada però, he de posar notes a peu de pàgina. Crec que ja falta poc (per començar la presentació).

LJC: Doncs aquí ja donem per acabada aquesta entrevista i moltes gràcies per deixar-me-la fer.

TK: Moltes gràcies pel teu interès.

Obres

• カタルーニャ語文法入門 (Introducció a la Gramàtica Catalana), Daigakushorin (大学書林), (1991)
• 50 preguntes i respostes sobre Catalunya (カタルーニャ５０のＱ＆Ａ), Shinchosha (新潮社), (1992)
• Catalunya i un japonès, La Campana, (1993)
• Cartes a Yu i Kei, La Campana, (1995)
• La cuina japonesa a Catalunya, Columna Edicions, (2000)
• Breu Història de Catalunya (2000)
• En Yu i en Kei tornen al Japó, La Galera, (2005)
• 日本語カタルーニャ語辞典 (Diccionari Japonès – Català), Daigakushorin (大学書林), (2007)
• カタルーニャ語辞典 (Diccionari Català – Japonès), Daigakushorin (大学書林), (2002)

Traduccions a la llengua japonesa

• ティラン・ロ・ブラン (Tirant Lo Blanc), Joanot Martorell, Iwanamishoten (岩波書店), (2007)
• カタルーニャの歴史と文化 (Història i Cultura de Catalunya), M. C. Zimmermann, M.-C. Zimmermann, Hakusuisha (白水社), (2006)
• 冷たい肌 (La Pell Freda), Albert Sanchez Pinyol, Chuokoron-Shinsha (中央公論新社), (2005)
• 引き船道 (Camí de Sirga), Jesús Moncada, Gendaikikakushitu (現代企画室), (1999)
• 　バルセロナ・ストーリーズ (Històries de Barcelona), Conté traduccions, entre d’altres, de contes de J. Perucho i Q. Monzó (Ｊ・パルーチョ, Ｑ・ムンゾー他), Suiseisha (水声社), (1992)
• 　実践としての芸術’ (),　Antoni Tapies(アントニ・タピエス), Suiseisha (水声社), (1996)
• 　君の名はオルガ (El teu nom és Olga), Josep M. Espinas (ジュゼップ Ｍ．アスピナス), Shunjusha (春秋社), (1992)；父からダウン症の娘オルガへ（1999）

Traduccions a la llengua catalana

• La remor de les onades, Yukio Mishima, Ara Llibres. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2008.
• A veure qui és més alt, Midori, una petita geisha, Higuchi Ichiyo, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2015.
• Harakiri, el cas de la família Abe, Mori Ogai, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2015.
• Deu nits, deu somnis, Soseki Natsume, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2016.
• Rashomon, Akutagawa Ryunosuke, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2017
• Història de Shunkin, Tanizaki Jun’ichiro, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2017
• Un aprenent i el seu déu, Shiga Naoya, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2019.
• L’home butaca, Edogawa Ranpo, Editorial Lapislàtzuli. Traducció amb Joaquim Pijoan, 2019.

Primera revisió: 22.03.2020